Imatges: Paolo Gasparini. La mirada sobre el mundo, Los Ángeles, 1997. Plata en gelatina Colecciones Fundación MAPFRE © Paolo Gasparini
Gunnlöð Jóna Rúnarsdóttir, serie Obscure Presence, 2018-2020 © Gunnlöð Jóna Rúnarsdóttir

 

Dossier Paolo Gasparini
Imatges 1 Paolo Gasparini
Imatges 2 Paolo Gasparini

Dossier KBr Flama 21
Imatges 1 KBr Flama 21
Imatges 2 KBr Flama 21

A l’Espai 2, es pot visitar l’exposició KBr Flama 21, un projecte que neix amb l’objectiu de donar suport a la creació emergent i a les noves generacions de fotògrafs que inicien la seva trajectòria professional després d’haver-se format en escoles de fotografia de Barcelona.

Fundación MAPFRE ha presentat avui, 28 de setembre, a Barcelona, les exposicions Paolo Gasparini. Camp d’imatges i KBr Flama 21, que es podran visitar des del 30 de setembre del 2021 fins al 16 de gener del 2022 al centre de fotografia KBr, a l’avinguda del Litoral, 30.

PAOLO GASPARINI

Paolo Gasparini (Gorizia, Itàlia, 1934) va emigrar a Caracas el 1954, seguint un èxode voluntari familiar. En aquell país vivia part de la seva família, més concretament, el seu germà Graziano, llavors ja un prestigiós arquitecte, que li va regalar la seva primera càmera quan tenia disset anys.

Amb la finalitat d’evitar el servei militar, amb vint anys s’instal·la a Veneçuela definitivament i inicia una intensa activitat com a fotògraf de construccions arquitectòniques alhora que captura imatges dels ravals de la capital. Ben aviat comença a treballar per a projectes de la UNESCO, en paral·lel a la seva obra més personal, que desenvolupa a Veneçuela i Cuba. Fruit d’aquest treball, publica a Mèxic el llibre Para verte mejor, América Latina (1972) (Per veure’t millor, Amèrica Llatina), considerat com un dels fotollibres més emblemàtics de la història. En les últimes dues dècades ha viatjat intensament per Europa i l’Amèrica Llatina completant sèries sobre temes oberts anteriorment alhora que ha fet nombroses exposicions al voltant de les seves fotografies i sobre els seus llibres, cap a vint, publicats fins avui.

Paolo Gasparini és el fotògraf que més bé ha retratat les tensions i contradiccions culturals del continent sud-americà. Les seves imatges transmeten la dura realitat social que ha enfrontat una regió l’autenticitat cultural de la qual és inqüestionable i on passat i tradició dialoguen amb una maldestra modernitat imposada. Gasparini crea una obra amb un llenguatge visual propi que sembla que sempre manifesti una crítica a la societat de consum, al mateix temps que revela una certa obsessió per la manera que tenen el màrqueting i la publicitat de seduir-nos.

Les seves obres permeten comprendre no només les diferències entre Europa i el continent llatinoamericà, sinó també les diversitats que ofereix aquest últim, des de Mèxic fins al sud dels Andes. Com assenyala la comissària de la mostra, María Wills: “Les fotografies de Gasparini reflexionen sobre els efectes de dècades de migracions polítiques als segles XX i XXI: d’europeus a Amèrica, com a causa de la Segona Guerra Mundial, de cubans a Espanya i els Estats Units, d’equatorians a Espanya i, més recentment, de l’èxode massiu de veneçolans a Colòmbia. Generacions i generacions marcades per exilis voluntaris i forçats només poden fer-nos pensar sobre l’ambivalència de la identitat”.

El recorregut expositiu està dividit en setze seccions que recullen els projectes més rellevants de l’artista al llarg de més de sis dècades de treball, i posa l’accent en els seus fotollibres, que l’artista reconeix com un mitjà d’expressió equiparable, en importància, a les seves fotografies.

Amb motiu de l’exposició, demà, 29 de setembre, a les 19.00 hores, Paolo Gasparini, la comissària de l’exposició, María Wills, i l’historiador de la fotografia Horacio Fernández conversaran, entre altres temes, sobre la trajectòria de l’artista, els principals aspectes de la seva obra o el sentit de l’antologia que s’ofereix a Camp d’imatges.

Una triple mirada que aprofundeix en el coneixement d’aquest excepcional cronista pel que fa a les tensions i contradiccions socials i culturals del continent sud-americà i, en definitiva, del nostre temps.

A més a més, el 5 d’octubre començarà el cicle de conferències “La fotografia parla de revolucions”. Sota la direcció de la historiadora de la fotografia Laura Terré (Universitat de Barcelona), el cicle comptarà amb la participació de Mathilde Larrère; Nicolas Liucci-Goutnikov; Andrés Antebi; Robert Pledge; Leigh Raiford; Paul F. Goldsmith; Pepe Baeza; Cristina Vives; Pilar Aymerich, Judith Prat i Isabel Segura; Susan Meiselas; i Samuel Aranda i Anna Surinyach.

KBr FLAMA 21

Fundación MAPFRE, conscient de la importància de crear un pont entre l’àmbit acadèmic i la vida professional dels fotògrafs, ha posat en marxa el projecte KBr Flama, amb la imprescindible col·laboració de quatre entitats barcelonines compromeses amb la docència i els estudis de fotografia: Elisava, Facultat de Disseny i Enginyeria de Barcelona, Grisart, Idep Barcelona i IEFC.

En aquesta primera edició, les quatre fotògrafes seleccionades han estat Laura Gálvez-Rhein (Frankfurt del Main, 1998), Blanca Munt (Barcelona, 1997), Gael del Río (Barcelona, 1990) i Gunnlöð Jóna Rúnarsdóttir (Reykjavík, 1992). Els seus projectes van ser triats a través d’un procés de visionat a càrrec de professionals vinculats a la fotografia de la talla de Marta Gili, Sergio Mah, Ramón Reverté i Arianna Rinaldo. Tots els treballs ens condueixen, d’una manera molt personal, a diferents realitats fonamentades en el record del passat o en aspectes de la identitat col·lectiva.

En el primer cas, Gael del Río i Laura Gálvez-Rhein troben en figures familiars (pare i avi, respectivament), un motiu per desplegar les seves biografies. Gael del Río ens presenta el seu procés de dol per l’absència del seu pare a través d’una combinació subtil i subjectiva entre els gravats del seu progenitor i les seves pròpies fotografies. Laura Gálvez-Rhein fa un reportatge amb el qual rememora, a través de la infància del seu avi Wolfgang, les vicissituds d’aquell infant que va viure durant la Segona Guerra Mundial, però no només el seu trauma, sinó el de tota una generació coneguda com a Kriegskinder (nens de la guerra), silenciats per la cultura de la memòria alemanya.

En el segon cas, Gunnlöð Jóna Rúnarsdóttir i Blanca Munt es fixen en les històries col·lectives que conformen diferents realitats. Gunnlöð Jóna Rúnarsdóttir se submergeix en la creença popular dels islandesos en els fantasmes, els elfs i els huldufólk (gent oculta) per compondre un retrat oníric, multifacètic i contemporani del seu país. Per la seva banda, Blanca Munt posa la seva mirada en la realitat quotidiana del seu barri, amb un clar interès antropològic, per revelar alguns dels mecanismes que identifiquen la societat contemporània, marcada pel control i la por.